- Cesar Vallejo 1986-1990
Carlos Andreu chante César Vallejo
Carlos Andreu i Angelo Da Silva • 1986-88 • L'Inimaginari 1 • LP - CDA França, a mitjans anys 80 l’espai cultural alternatiu de l’esquerra militant estava desapareixent i amb ell el circuit de concerts, festivals, etc… que fins aleshores havia acollit les propostes de l’Intercommunal o la del Carlos Andreu cantautor. L’edició de Los ojos de los pájaros l’any 1984 ja avançava l’alternativa que el cantant treballava per superar aquesta época d’impasse. L’any 1986 Carlos Andreu i Angelo da Silva es tanquen a treballar obsessivament i amb una nova visió els poemes de César Vallejo. El filòsof Jacques Rancière ho explica així a la presentació del disc “…(Carlos Andreu) es posa dins dels mots per fer-los ressonar. Però per fer reescoltar el poema, fa falta alguna cosa més que l’accentuació psalmòdica. Cal inventar una nova melodia, sense cap referència a cap altre gènere precís… Es necessiten vàries veus per fer que una veu sigui escoltada. Potser perquè una veu com la del mestís Vallejo és ella mateixa plural. I és aquesta pluralitat esencial la que ens transmet el cant de Carlos Andreu”.
D’aquest trevall intens amb Àngelo Da Silva en surt un disc LP autoeditat, enregistrat en directe el novembre de 1986 al Centre Régional de la Chanson de Bourges, que l’any 1988 serà reeditat en format CD. També en surt una llarga llista de concerts que recorreran tota la geografia francesa i fins i tot és presentat a Puerto Rico l’any 1990 en l’Encuentro Internacional Quinto Centenario. Amb Carlos Andreu Chante César Vallejo, el cantant va fer un gir important en la seva carrera que el situa amb noves energies i projectes de futur.TEMES
- Intensité et Hauteur
- Hauteur et Poils
- Poème pour être lu et chanté
- Paris octobre 1936
- Il me vient, certais jours…
- Les mendiants lutten pour l’Espagne
- Hiver pendant la bataille de Teruel
- Masse
- Espagne, éloigne de moi ce calice
Carlos Andreu, cant i Àngelo Da Silva, guitarra.
(tots els temes interpretats en castellà)Il·lustració de la portada Annie Andreu-Laroche
Disseny: Joaquim Serrano
- La Piedra Cansada 1992-1997
La Piedra Cansada
Las cuatro voces de la América Latina · 1992 · Centre Pompidou · Enregistrament inèditDesprés de treballar la poesia de César Vallejo a duo amb Àngelo Da Silva, Carlos Andreu amplia el punt de mira amb d’altres poetes de l’Amèrica del sud com ara Nicolàs Guillen, Vicente Huidobro, Pablo Neruda, Octavio Paz o el mateix Vallejo a més de textos inques, maies i asteques. Ho aplega sota el títol de La piedra cansada, que es presenta el novembre de 1992 al Centre Pompidou de París en els actes relacionats amb l’exposició “Amériques Latines, Art d’Amérique Latine 1911-1968”.
Havent iniciat amb l’anterior projecte una manera força personal d’interpretar la poesia, recupera ara la col·laboració amb François Tusques i Danièlle Dumas (també de l’Intercommunal) als qui s’afegeix Denis Colin, per un recital de gran intensitat que porta encara més enllà la seva interpretació. L’enregistrament del concert resta inèdit, però és una peça cabdal per seguir la progressió en el cant cada vegada més agosarat de Carlos Andreu, que aquí es mou entre referències mestisses del primer jazz, el barroquisme de les lletres llatines i l’avantguarda més colorista.TEMES
- Los heraldos negros (César Vallejo)
- Bordas de hielo (César Vallejo)
- La cena miserable (César Vallejo)
- Unidad (Pablo Neruda)
- Piedra nativa (Octavio Paz)
- Las piedras (César Vallejo)
- El coloquio de los Doce (Text asteca)
- Trilce III (César Vallejo)
- Trilce XIII (César Vallejo)
- El Xalay de los Dzules (Text maia)
- Trilce II (César Vallejo)
- Fragmento del Canto III de “Altazor” (Vicente Huidobro)
- Sudor y látigo (Nicolás Guillen)
- Trilce VI (César Vallejo)
- Piedra negra sobre una piedra blanca (César Vallejo)
- La tragedia de Atahualpa (Text teatral inca)
Carlos Andreu, cant; François Tusques, piano; Danièle Dumas, saxo soprano i Denis Colin, clarinet baix.
- Joan Salvat Papasseit 1994-2002
Arc Voltaïc · Joan Salvat-Papasseit
Carles Andreu i François Tusques • 2003 • In Situ • CDDesprés del treball amb els poetes de l’Amèrica llatina, Carles Andreu torna als seus origens i treballa per al cant l’obra de Joan Salvat-Papasseit, en especial els seus poemes en forma de cal·ligrama. Es tracta d’un poeta excepcional, el més cantat en llengua catalana, del qual també edita una antologia traduïda al francés junt amb Annie Andreu-Laroche (Arc Voltaïque, éditions de la Différence – 1994). El cantant compta de nou amb la col·laboració de François Tusques per un treball que va començar l’any 1994 però que, disortadament, no es va editar en disc fins el 2003. Els poemes de Salvat-Papasseit, amb els seus jocs tipogràfics a l’espai i les seves referències a la modernitat i les avantguardes del segle XX resulten ideals per fer avançar encara més el cant farcit d’onomatopeies, de referències al teatre, al circ i al cabaret, en les que el cantant i els músics es mouen amb una absoluta llibertat i creativitat.
L’any 1994, just als inicis del projecte, el grup fa una gira per Catalunya que el portaria a actuar a Barcelona (Lycée Français) i per diverses poblacions del seu entorn (Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat i Badalona) per acabar a Perpinyà i París (amb concert a La Sorbonne i exposició a la galeria Peinture Fraiche). Acompanyava el concert una exposició d’obres de Glòria Torres, Annie Andreu-Laroche i Marc Andreu que completaven l’homenatge al poeta.
El disc es va enregistrar en directe al local Le Triton de París a inicis de 2002, en una reunió del grup per fer el disc.TEMES
- 54045
- Sonet de JV Foix i Ara no es fa
- Mester d’amor
- Cal·ligrama 2
- Jaculatòria
- És tot fosc
- Missenyora la mort
- Suite: haïkus – batzec – romàntica
- Marxa nupcial
- Record d’una fuga de Bach
- Plànol
- Nocturn per acordió
Carles Andreu, cant; François Tusques, piano; Danièle Dumas, saxo soprano; Denis Colin, clarinet baix i Didier Petit, violoncel.
- Gaudí 1996-2004
Les paraules de Gaudí
Carles Andreu canta les paraules de Gaudí • 1998 • L'Inimaginari 2 • CDDesprés de Papasseit i seguint la inmersió en la pròpia cultura, Carles Andreu retroba un dels personatges catalans més influents: Antoni Gaudí. L’arquitecte, personatge singular venerat arreu per la seva obra, és també responsable d’un seguit de reflexions i de pensaments sobre la natura i el fet artístic que van ser recollits en un llibre pel seu deixeble Ignasi Puig Boada. El cantant agafa aquests textos en prosa i treballa el contingut fet d’observacions enginyoses i crítiques sobre la Mediterrània, el territori i els seus habitants, la natura, la societat, l’art… Carles Andreu dóna vida a aquests textos amb un treball a tocar de la música contemporània; són bàsicament duets amb alguns dels seus músics habituals d’aquells anys, als qui s’incorpora el pianista Roch Havet.
Carles Andreu canta les paraules de Gaudí és un disc apassionat i apassionant, atrevit i un punt difícil, però fet amb un gran respecte per la figura de l’arquitecte a qui el cantant dedica un dels seus treballs més reeixits, potser el de més exigència interpretativa. Al voltant de la figura i la vida de l’arquitecte, Carles Andreu desenvolupa també alguns contes i textos teatrals que representa en companyia d’Annie Andreu-Laroche sota el nom de Théâtre de la Voix.TEMES
- El llibre de la naturalesa (amb Roch Havet)
- El mar Mediterrani (amb Didier Petit)
- Frases I (amb Daliéle Dumas)
- Frases II (amb Rock Havet)
- La bellesa i l’art (amb Didier Petit
- L’arquitectura (amb Roch Havet)
- Cançó (poesia de J. Carner amb Angelo Da Silva)
- L’escultura (amb Roch Havet)
- Frases III (amb Roch Havet)
- La Sagrada Família (amb Denis Colin)
Carles Andreu, cant; Roch Havet, piano; Didier Petit, violoncel; Daniéle Dumas, saxo soprano; Angelo Da Silva, guitarra i Denis Colin, clarinet baix.
El disc va ser presentat en concert, entres d’altres llocs, al cicle Aujourd’hui Musiques de Perpinyà (1996), a l’espai La Maroquinerie de París (2001) i a l’auditori Josep Viader de Girona (2004).
- Pessoa 2011-…
Carles Andreu canta “Tabaccaria” de Fernando Pessoa
Des de 2010 • Treball inèdit fins al momentL’últim projecte de Carles Andreu sobre poetes, ha tingut una llarga i accidentada gestació que encara ara resta en suspens i pendent de publicació. Les estades cada cop més llargues a Barcelona i la seva instal·lació definitiva a la Barceloneta van coincidir amb la voluntat de treballar el conegut poema de Fernando Pessoa amb músics catalans. El contacte amb Miquel Àngel Marín, Joan Saura i Ignació Lois va suposar el tret de sortida amb l’objectiu de presentar el treball en els Festivals LEM i Bouesia de 2010; tot i no estar enllestida totalment la composició, els concerts es van produir amb notable éxit i es va enregistrar la primera part del treball. La mort inesperada de Joan Saura va fer que el projecte esdevenís una mena de work in progress amb les presentacions citades i també a l’Heliogàbal, a la UAB en format de trio i per dos cops a París, la darrrera el 2015 amb Xavi Lloses integrat al grup. És un treball complex i amb una gran implicació dels músics participants, que recull en diferents llengües la veu plural del poeta.
Interpreta poetes
Carles Andreu va sortir de Barcelona l’any 1962 i els poemes de César Vallejo van representar una guia i un revulsiu en la seva voluntat inicial d’escriure; les circumstàncies posteriors van encaminar-lo cap a la música, tot i no deixar l’interès per la literatura que va anar conreant en paral·lel. L’arribada dels socialistes al poder a França l’any 1981 i el posterior relaxament de la militància popular d’esquerres, que era una part important del seu públic, van portar Carles Andreu a redirigir el seu cant davant la progressiva desaparició del que havia estat el seu medi social i de treball. És aquí que apareix novament Vallejo i la voluntat de treballar els seus poemes mot a mot, profundament, amb el guitarrista Angelo Da Silva (músic amic des dels temps de Viva la Vida!), amb qui es tanca per redefinir una nova manera d’interpretar els poemes. Així surt Carles Andreu chante César Vallejo (1987), un disc i format de concert en directe amb el que van fer nombroses actuacions per tot el territori francès. Descobridor d’una nova i intensa manera d’interpretar que incorporava recursos vocals manllevats del teatre, del cabaret, dels cants populars o de la música contemporània, Carles Andreu va seguir investigant en aquesta línia a partir dels seus poetes de capçalera. Així van arribar La Piedra cansada (1992, amb diversos poetes sudamericans) i Arc Voltaïc (2003), discos per als que recuperaria la col·laboració amb François Tusques. Seguirien Carles Andreu canta les paraules de Gaudí (2002), i el darrer fins al moment, Tabaccaria (2010) sobre el conegut poema de Fernando Pessoa.